Gabriel Lopez de las Huertas

La nostra comarca ja fa temps que necessita rejovenir-se, recuperar-se, preparar-se i fer un canvi generacional per afrontar els reptes de futur, El Berguedà necessita més que mai una catarsi (una purificació alliberadora de les passions col•lectives per mitjà de les emocions) il•lusió? Pot ser si però ara fa ben poc vam poder observar una de molt evident i encoratjadora en el plè del parlament de Catalunya on es va aprovar el nou estatut, veure tots els diputats, consellers i conselleres, oposició i president units per una causa comuna i d’interessos nacionals es del tot gratificant, ara però hi ha altres catarsis de signes més locals, comarcals i d’interessos comuns i generals que no es promouen o promocionen. Com deia, El Berguedà necessita l’aportació de tots i cadascún dels ciutadans i ciutadanes de la nostra comarca, si volem un futur millor i engrescador per a tots, serà mecessari arribar a compromisos i acords pels interessos generals, ja fa massa temps que a la ciutadania no li arriba la percepció de que els partits polítics i les corresponents direccions d’aquests estiguin fent el que calgui perquè els berguedans i berguedanes estiguin a l’alçada en tots els àmbits de benestar de la resta de catalans (dèficit considero provocat pels 23 anys de govern de la dreta nacionalista).
Segons la informació facilitada en els darrers dos censos de població, el nombre d’habitants joves respecte al total del Berguedà ha disminuït considerablement, i també ha disminuït la població potencialment i, per contra, s’ha incrementat notablement la població senil o 3ª edat. L’any 1996, els habitants de menys de 14 anys representaven el 12,6 % de la població, i el 2003, l’11,2 %; els adults compresos entre 15 i 64 anys es van mantenir en el 63,7 %, i la població gran de més de 65 anys va augmentar del 24,1 % al 25,2 %, aproximadament una quarta part de la població total berguedana, la comarca presenta un índex d’infantesa baix, fet que comporta un índex elevat de dependència senil i poc recanvi de la població en edat productiva (dades de l’estudi socieconòmic de la comarca 2004 el•laborat per la Cambra de Comerç).
De debò els que es consideran els nostres liders locals estan fent alguna cosa perquè la nostra comarca, Berga i els nostres pobles millorin la seva qualitat de vida?, la llàntia... sembla que poc a poc es va fonen, apagant i no som capaços entre tots plegats de donar-li nous impulsos, nova energia, la dreta nacionalista només està esperant la seva oportunitat per tornar al poder sense aportar-hi rés a canvi en el desenvolupament general, la manca de definició, lideratge i col•laboració entre els diferents partis fa que poc a poc i lentament la riuada de cotxes que es desplaçan dia rera dia per la carretera C-16 i que representen una majoria silenciosa per als nostres polítics (no crec que cap d’ells es llevi a les 06:30 per veure la quantitat de vehícles que treslladan els treballadors a altres indrets de Catalunya per guanyar-se el sou) sigui cada vegada més gran, objectivament, algú creu que la majoria de la renda per càpita de la comarca es produeix al Berguedà? Seria il•lusori creure-s’ho, ni generem, ni produim riquesa suficient per garantir el nostre futur i el de les generacions properes. Sembla però que la solució més escaient i adient es continuar l’activisme soterrat, el que no es veu i que serveix per promoure interesos personals, partidistes i poc solidaris, malament es presenta el futur del nostre territori quan no som capaços d’aixecar a la superficie les propostes d’interés general i en fi de bé i de tots plegats.

O el que podria ser el mateix, més activisme social i menys capitalisme ferotge, vagi per devant el reconeixament del premi Catalunya Internacional del bisbe bagenc, premi merescut i just per la seva tasca solidària i humanitària lluny de la linia oficial imposada pel vaticà i a l’ampara de la teologia de l’alliberament que cerca apropar-se i cuidar dels més necessitats i desvalguts de la zona de São Félix do Araguaia, al Mato Grosso, Brasil.
Que cal dir del banquer, tinc de reconeixer que quan veig alguna instantània del president del BSC (Banc Santander Central) em fa respecte, per no dir por, en ambdos casos es fa ben evident que “la cara es el mirall de l’ànima”, el primer de faccions suaus i dolçes, d’estimació i lliuta vers els més pobres..., l’altre, la del banquer de linia facial dura, seriosa i m’atreviria a dir que fins i tot agresiva. Mentre al bisbe s’el veu agraït i feliç per la rebuda del premi de mans del President Maragall, l’altre, fins i tot a l’hora d’anunciar els grans beneficis de més de 6.000 milions d’euros en el darrer exercici de l’entitat que presideix, no s’el veu ni feliç, ni agraït, lògic, pensant que aquesta societat del consum on creiem que la felicitat s’arrela en recaptar bens i productes materials per suplir les nostres mancances ens portarà al paradís.
En altres estadis o nivells de la vida diària hi hà altres Casaldàligues i altres Botins, els uns, icones de persones altruistes i dedicades a l’acció social, compromeses i al sevei dels demés, els altres, el que cerquen el benefici material propi i els de les seves organitzacions sense tenir present, ni cura de que les seves accions perjudiquen a la resta.
S’ha instaurat a la nostra societat la percepció de quan una persona fa una acció o es compromet en la vida social i col•lectiva per ajudar a altres persones, col•lectius i al conjunt de la comunitat més propera, es diu que més que voler ajudar “cerca quelcom amb interès propi”, que aquest fet no es normal, diem sovint que aquest o aquell altre facin res pel demés sense esperar rés a canvi, es clar...segur que un dia o un altre es veurà. Amb aquest plantejament tard o d’hora s’espera que el temps doni la raó o li tregui al seu llenguatge, si li dona, responem “veus ja t’ho deia jo”, si no li dona cau en l’oblit més absolut.
Podem dir que tenim més Casaldàligues aprop del que ens imaginem, persones altruistes que dediquen temps i sacrificis per una societat més justa, entenible i cohesionada, aquests però, com el bisbe Pere per al Vaticà, hi fan nosa a les institucions donat que amb el seu discurs planer i directe, sense embuts, ni retòriques partidistes, ni devocions dogmàtiques, activistes i persones que ajuden als demés sense demanar-se, ni exigir-se cumplir amb les normes politicament correctes, aquests son els que mereixan el reconeixement de la societat i dels seus ciutadans, aquest son els que fan por al poder establert, als que ni fan, ni deixen fer. Casaldàligues joves, Casaldàligues dones i també cal dir-ho amb ja una edat avançada, persones abnegades, sofertes i amb les marques a la pell d’una lluita soterrada i silenciosa, no diré obertament que pateixen amenaçes, boicots i missatges malintencionats com en Pere, però aquests hi son.
Si veritablement volem una societat justa, solidària i amb igualdats d’oportunitats, hem de ser capaços de crear el clima de convivència i relació contructiva i positiva per a tothom, joves i grans, els nostres joves inquiets i actius necessiten pronunciar-se, expresar-se i contribuïr de forma decidida en la construcció del seu futur i el de la comarca, afavorir el normal desenvolupament dels qui seràn els ciutadans de ple dret, necessitan crear sinèrgies, àmbits de col•laboració i cooperació per al correcte funcionament de la societat en la que tots hem de poder participar.
Les institucions han d’afavorir i facilitar donant mecanismes de participació i col•laboració dels diferents col•lectius que composen la nostra societat, sense tots no hi hà futur estable, ni equilibrat, cal tenir present doncs que ens manquen més Casaldàligues i menys Botins.

Veien les dades econòmiques que presenta l’informe de Caixa Catalunya sobre les comarques del nostre pais, destaca observar el grau d’empobriment que pateix El Berguedà, aquest sanguejar lent i constant en la pèrdua de riquesa de la comarca i dels seus habitants està fent canviar paulatinament el grau de qualitat de vida dels berguedans i berguedanes.
Segons l’estudi de l’entitat financera “La caiguda del PIB l’1,69% el 2003 va contribuir a fer que la comarca presentés un dels més baixos creixements acumulats a Catalunya en el període 1995-2003, de tant sols un 11,3%, molt inferior al corresponent al conjunt català (24,8%)”, a grans trets, aquestes dades globals son les que reflecteixen la “salut econòmica” de la comarca, per tant en 8 anys hem perdut la meitat de la riquesa que de mitjana s’ha assolit arreu del nostre pais, el creixement negatiu dels sectors primaris i la Indústria han superat amb escreix a la força generadora d’activitat de la construcció i els serveis.
Aquestes dades son preocupants i no cal dir que tots sabem que tenen una incidència directa en el dia a dia dels ciutadans, qualitat de vida que mimba sobretot en les perspectives de futur dels fills i filles dels berguedans. Els nivells d’activitat comercial (la recerca de millors preus i oferta fa que molts ciutadans es desplaçin al bages per fer les seves compres) van decreixent paulatinament i es un clar simptoma de decadència de l’activitat econòmica i la creació de riquesa.
Així doncs la realitat econòmica, social, i política de la nostra comarca a inicis del mil·leni no es la més engrescadora per als berguedans i berguedanes en comparació a l’activitat i vitalitat dels diferents sectors d’arreu de Catalunya.
El Berguedà sembla no tocar fons en tots els índicadors econòmics, això si menys en la especulació immobiliaria. Les reiterades promeses incomplertes des de fa massa anys per part de CiU en el governs locals i comarcals i la pràctica de terra cremada afegit a la poca capacitat de reacció dels qui ara governen davant la situació actual per millorar el nivell de vida dels ciutadans del Berguedà, farà que si ara no es canvia aquest declivi constant, s’haurà perdut un temps i una oportunitat històrica.
De ben segur que no ens agradarà gens als ciutadans el que quedi reflectit d’aquest temps en els llibres d’història de la comarca.

L’any s’en va i com molts comiats aquest serà trist, no ha estat un bony any per a Berga i els berguedans.
L’inici de l’any que jo apuntava il•lusionant amb una carta als tres reïs i el patge locals (Camps, Xoy, Badia i Ribera) es va estruncar el mateix 5 de gener només sortir la comitiva, mala estrugança!! la cavalcada s’ens desfà, va pensar més d’un ciutadà que era l’auguri del que ens portaria aquest any. “Anus Horribilis” per a la bergadania.
El 2005 ens ha portat tota mena de noticies i en quantitat, no podem dir que hagi estat un any escàrid o tranquil, ans el contrari ha estat variat i divers, hi hà hagut de tot i per a tothom, la mateixa societat en la que vivim fa que cadascú a la ciutat digui la seva tant per bé...com pel que no n’està tant, sembla que els ciutadans em fet com els entrenadors de fútbol, cadascú diu la seva, i te la seva forma de solucionar els resultats de la Casa Gran (no crec que sigui per tirar-hi traques). Diversitat difícil de conjuntar, massa parers i pocs a creure en la unitat comuna de l’interés general de tots els berguedans.
El Patge Popular Ramir Ribera ha tingut moments lúcids i esplèndits en les seves aportacions a la vida política local (li dona caliu a la de vegades massa seriosa sala de plens municipal).
Josep Xoy, el lider republicà com sempre nedant i guardant la roba per ser l’alternativa al govern local, a més dels projectes de la regidoria de cultura, si valorem la regidoria de turisme l’indret que està tenint molt exit per als nostres visitants son els “llençols” que penjant als balcons a sobre de Cal Ros a la Plaça de Sant Pere, no se si això ho te present per a la nostra promoció turistica. Una de les seves millors frases durant aquest any, ha estat en un dels plens dirigint-se al cap de l’oposició tot dient-li “el grup d’ERC ha aprés la lliçó de les darreres eleccions municipals i ens hem reciclat”, malament quan ens em de refiar d’un politics “recauxutats” a ERC i CiU.
Josep Mª. Badia, lider convergent ha canviat la cara de restret i s’ha revisculat...fins i tot ara sembla anar millor “pentinat” deu ser la perruquera personal que ha presentat en societat, però en tot cas que no es fregui les mans per a les properes eleccions municipals, els ciutadans van prendre bona nota de la seva capacitat de negociar i la seva forma d’enredar, ni para, ni dispara.
Per a l’alcalde i el seu grup no ha estat un bon any, tot i els projectes assolits, sembla que van darrera i de bon tros d’un bon govern que no acaven d’atrapar, ni controlar.
Segons els socis de govern del PSC i com si fóssin mariners de mar en dins manca un “cop de timó” a la política municipal, a l’inici de la legislatura “van escoltar molt...això si” però a l’hora d’actuar i de fer, res de res. Agermanats assessors s’escolten si a més tenim present que aquests ja van fer d’orientadors de la vida política local i social a la nostra ciutat en governs anteriors.
Per finalitzar i com a metàfora, dexeu-me recordar-vos la següent història, “Un personatje va morir i a l’arribar a l’infern, el dimoni li mostrà una sala on hi havia una gran olla i uns essers que amb uns brassos curts i una cullera molt llarga intentaven agafar cadascún la menja que hi havia al seu interior, al ficar la cullera al recipient no la podien apropar a la seva boca pel fet de tenir els brassos massa curts, els essers tenien una imatge famèlica, seriosa i trista. Els nostres protagonistes tancàren la porta i el fill de satanàs va acompanyar al seu convidat a una altra sala, en aquesta hi havia uns essers de les mateixes caracteristiques però aquests contents, riallers i alegres al voltant de l’olla. El convidat li demanà al dimoni la diferència entre les dues sales i aquest li digué al seu convidat, Comprovar-ho tu mateix, els de la primera sala només vetllaven i procuràven per a ells i els seus interessos i no podien menjar, els de la segona sala agafaven el menjar i es donaven el contingut de la cullera els uns als altres”.
Trist balanç polític dels darrers 365 dies, en canvi cal aplaudir la participació a les movilitzacions ciutadanes que han fet història a la nostre ciutat.
Bon i Actiu Any 2006 per a totes les berguedanes i berguedans!